Enuff Z’Nuff amb els seus dos líders i fundadors oferint un concert per primera vegada al nostre país! Sens dubte, el gran i únic atractiu de la quarta edició del mini-Festival Glam Eslam celebrat al Mephisto de Barcelona el passat sis de febrer. Gran expectació i tones d’optimisme de cara al que ens poguessin oferir en Donnie Vie i en Chip Z’Nuff, sens dubte, els Lennon i McCartney del Hard Rock. Mentre que el show de Enuff Z’Nuff s’esperava amb folla il·lusió, fosques nuvolades i calamarsa eren la única previsió per als Faster Pussycat d’en Taime Downe. L’orientació que en Taime insisteix a donar a la banda, incomprensiblement no té gota de l’Sleaze potent i festiu que els va fer tan populars. Els suecs Dirty Passion ens van fer passar l’estona a força de previsible i ortodox Hard Rock i van preparar l’aterratge a escena dels herois de Blue Island. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure en Chad Stewart de Faster Pussycat seient a la bateria! Sort que tot seguit en Chip va aparèixer abillat amb un barret i unes gegantines ulleres rodones de color lila. En Donnie, més discret, lluïa unes ulleres fosques i una elegant jaqueta. La formació actual  la completa en Tory Stogen, excels guitarra i cantant de The Black Mollys, recomanable banda de power pop de Chicago.

Les bandes llegendàries no arriben a aquest estatus solament per posseir un repertori irreprotxable. Carisma i talent són els culpables que sorgeixi la màgia cada vegada que Enuff Z’Nuff trepitgen un escenari. En Donnie va estar exultant i hiperactiu, lluint la seva inimitable veu i complementant-se a la perfecció amb els jocs vocals d’en Chip. En Chad Stewart va vorejar  la perfecció, i l’Stogen va lluir la seva classe. En Donnie i en Chip van poder rebre els elogis i reconeixements que es mereixen i que tantes ganes teníem de donar-los-hi. Ens van regalar perles com “Baby Loves You“, “Here goes my Heart” o “For Now“, van enrecordar-se’n dels seus estimadíssims Beatles (“Come together“), van presentar-nos dos fantàstics temes de “Dissonance” (disc solsament editat al Japó però que en breu tindrà edició internacional) i com no, “Fly High Michelle” i “New Thing“. Per desgràcia només disposaven d’una hora de temps, així que ens abandonaren amb la ferma promesa de tornar ben aviat a oferir-nos shows del doble de durada. Després d’aquest espectacle, poques ganes quedaven d’aguantar als Faster Pussycat industrials. Malgrat tenir en les seves files a tot un pirotècnic de la guitarra com en Michael Thomas (els experts l’anomenen el germà petit d’en Kery Kelly), a un tipus amb la història de Danny Nordahl (The Throbbs, NY Loose,…) o a l’incansable Chad Stewart, lo de Faster Pussycat va ser decebedor. Qui dimonis necessita escoltar “Cat house” o “Babylon”  en clau industrial? No se pas que hi tens al cap, Taime! Aviam, la banda tampoc va sonar malament i fins i tot veure l’estil de Thomas a la guitarra té el seu interès, però passar de la festivitat Sleaze al nihilisme industrial és un salt mortal que no tots aplaudim. Almenys “House of Pain” va sonar propera a l’original, malgrat que en Taime, un suspès clamorós en actitud, la va cantar assegut a la vora de l’escenari. Que tornin aviat els Enuff!!