Ahir finalment es va produir el petit miracle i en Kris Kristofferson va tocar al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Els mals auguris en forma de cancel·lació per les dificultats econòmiques del Festival no es van complir i fins i tot es va traslladar el recital de la sala Les Vegues a l’escenari principal del Port degut a la demanda d’entrades. A una hora tant intempestiva com dos quarts d’una passats de la matinada, va aparèixer davant de les nostres privilegiades pupil·les, una de les icones més gegantines de la música popular nord-americana del segle passat. Un faristol, una ampolla de suc de taronja i una guitarra són les armes amb les que ahir, el texà d’ulls blaus, va conquerir el Baix Empordà. La seva veu ha perdut molta varietat de registre, es va fer evident la dificultat amb la que toca la guitarra en l’actualitat, però ni aquests factors ni la tímida tramuntana que ahir bufava a Sant Feliu van poder superar el magnetisme i el carisme del mite. Repàs completíssim a la seva carrera, no només tocant els seus imprescindibles clàssics sinó recordant cançons com ara “Sandinista” del “Third World Warrior”. Tampoc van faltar àcids atacs als dirigents americans que han comès malifetes en nom del seus país o recordatoris per a altres “Outlaws” com ara en Dennis Hopper o en Johnny Cash. Extremadament amable i humil, no es va estar de respondre, amb un punt d’ironia, a un crit espontani de “Guapo” per part d’una fan, definint-se a ell mateix com un iaio que no s’aguanta els pets. Després del concert, encara va estar firmant autògrafs i fent-se fotos abans de pujar a l’autobús que el portaria al Jazzaldia de Donostia. Avui, d’aquí mitja hora, seran els guipuscoans els afortunats. Jo, tornant cap a casa, em retrobaria amb el seu bus a la carretera, entre Santa Cristina i Llagostera. Va ser un dels avançaments més excitants de la meva vida.