“Straw Dogs”, o l’enèssima dissecció de l’autèntic esperit humà per part de Sam Peckinpah. Dos anys posterior a “The Wild Bunch” i dos anys anterior a “Pat Garrett & Billy The Kid” (per cert, en Kris Kristofferson al Festival de la Porta Ferrada el 27 de juliol!). Una parella feliçment casada es muda a viure al perdut i ferèstec poble de la Gran Bretanya on ella ha

crescut. La primera escena ja ens mostra que el panorama idílic que Dustin Hoffman s’havia imaginat trobar és en realitat un infern habitat per éssers humans en constant estat de guerra: contra ells mateixos i contra els altres. Una Susan George esplèndida, en tots els sentits, serà el detonant que acabi amb la fràgil pau que intenta regnar al poble. Això i la insolent inocència de l’indefens Henry Niles, personatge mític a afegir a la llista encapçalada per en Boo Radley i el monstre de Frankestein. Violència per un tubo: violència emocional, violència sexual i violència violència: bruta i desesperada, sense un bri de èpica ni honorabilitat. Egoisme i covardia, els dos motors que propulsen la existència humana. I tot a través de l’ull de Peckinpah, una mirada asèptica i crua, mostrant la cara més humana i real dels homes. Talment un documental dels de la 2. En breu se n’estrenarà una nova versió dirigida per l’ex-crític Rod Lurie, localitzada al Deep South americà i protagonitzada per Kate Bosworth i James Marsden. Realment és necessària?