És inevitable. Cada cop que veig qualsevol cosa relacionada amb Joy Division (“24 Hour Party People“, “Control” o “Joy Division“), he d’anar a recuperar el material original. Ahir vaig mirar una estona de “Control” de l’Anton Corbijn. El meu tros preferit és quan reprodueixen la primera aparició televisiva de Joy Division al programa local d’en Tony Wilson, Granada Reports. Fins i tot la introducció d’en Wilson és la mateixa, inclosa la “important” matització de que el “guitarra no és de Manchester, sinó de Salford”. Després d’això, en comptes d’interpretar “Shadowplay“, tal i com va passar a la realitat, Corbijn el que fa és copiar pla per pla la interpretació de “Transmission” a Something else de la BBC2, la seva única aparició d’àmbit estatal a la tele anglesa i que realment es va esdevenir un any més tard del que la peli de Corbijn ens vol fer creure. Per què el director fa aquesta traició a la realitat? La resposta és evident si veieu la retransmissió original de la BBC2. La mirada perduda de Curtis i els moviments de les seves extremitats sempre m’han fascinat, inimitable generador de compassió i enveja. Evidentment, la ment i l’ànima de Ian Curtis no estan presents en el plató, i sempre he imaginat que el que veiem és la lliure manisfestació del seu cos un cop alliberat del control de la voluntat humana. Cada cop que veig les dues actuacions de Something else, (sobretot “She’s lost control“) em cauen els collons a terra. Realment fascinant.