M’he escoltat un parell de cops el nou disc de Pearl Jam i en sóc incapaç de recordar cap cançó. A les antípodes de la sensació viscuda després de les meves primeres exposicions a “Alive”, “Rearview Mirror”, “Better Man” o “Given To Fly”. És “Backspacer” un disc poc memorable? Si, aquesta és la meva sensació. Feia molt de temps que no seguia la seva trajectòria, i per el que sentit i llegit, es diu que aquest és el seu treball més inspirat en anys. Jo vaig quedar-me aturat al “Yield”. Ho continuaré intentant, tinc ganes de disfrutar amb els Pearl Jam actuals. Potser a la tercera em canvia la percepció. El que vaig sentir de l’Eddie Vedder a la peli d’en Sean Penn em va agradar molt. En canvi, vaig sentir una decepció enorme quan els vaig veure a l’Azkena fa uns anys. Vaig tenir a en Vedder a un metre durant el concert de Wolfmother. Un guardaespatlles de dos per dos em va treure les ganes de saludar-lo. I quan els vaig veure al Palau d’Esports a l’època del “No Code” em van deixar una mica fred, tot i que la “brusa” no em tocava a la pell en algun moment puntual, com quan van tocar “Rearview Mirror”. És el que passa quan has escoltat milers de vegades el bootleg d’Atlanta de l’abril del noranta-quatre. Allò és tant perfecte i excitant que tot lo altre et sembla una merda. I mira que en sóc fanàtic d’ells. Tinc la versió super-deluxe full equipped de la reedició del “Ten” i aquells primers anys els tinc molt mitificats, potser massa. Després de l’Azkena, un amic meu em va mirar horroritzat quan li vaig dir amb buida tristor que potser no eren tant bons com ens pensàvem. Mentres escric, estic escoltant “Backspacer” altre cop i m’està agradant més. I ric.