Considerar a “Sergeant Ruttledge” com un film menor dins de la filmografia de John Ford és un gran error. Feta a la etapa final de la seva carrera, és un meravellós relat anti-racista que conté tots els elements tragi-cómics tan característics dels seu art i que mai ningú ha pogut imitar. La història d’un soldat negre acusat d’assassinat i violació és l’excusa perfecte per a una nova demostració del talent inesgotable de Ford. Sorprèn la barreja del western convencional amb una trama d’intriga criminal que a base de diversos flash-backs ens va explicant la història d’un soldat negre, antic esclau, que arrisca la seva vida per protegir a una comunitat racista i primitiva que el voldria veure humiliat i penjar-lo a la forca, incapaç de suportar que un ésser que menyspreen demostri amb cada un dels seus nobles actes que és molt millor que no pas ells. En aquesta ocasió, Ford va prescindir del seu equip d’actors habituals i va confiar en habituals secundaris com Jeffrey Hunter i Constance Towers. Però és sobretot
la magnífica actuació de Woody Strode, carregada de noblesa i dignitat el que més destaca en el film. La escena del judici en que l’orgullós Strode esclata en plors és un dels moments més emocionants que Ford ens ha donat mai. Per aconseguir-ho, Ford va utilitzar un dels seus trucs més barroers. La nit abans del rodatge, va convidar Strode a beure fins que el va emborratxar. Woody, poc acostumat a beure, es va despertar el dia següent, encara a casa de Ford i va anar corrent cap el rodatge. Allí, Ford li va retreure públicament que s’hagués emborratxat i el va ridiculitzar davant de tothom. La barreja de frustració, ràbia i la ressaca van produir el seu efecte i Woody Strode va arribar a les llàgrimes, convertint aquella escena en una de les més reals que hagi filmat mai Ford.
A diferència de “The Searchers”, on el racisme i l’odi de John Wayne es mostren de manera més subtil, i potser per això més aterradora, a“Sergeant Ruttledge” l’odi racial és present a quasi tots els fotogrames. El públic assistent al seu judici desitja veure com Ruttledge és condemnat i humiliat, i d’aquesta manera denigrar al que és considerat pels seus companys del 9è regiment de cavalleria tot un exemple i model a seguir. Ford utilitza la figura de Ruttledge per honorar i fer justícia als primers regiments formats per negres de l’exèrcit americà, els Buffalo Soldiers, que van patir tota mena de discriminacions dins del mateix exèrcit i societat a la que servien. Com sempre, en mans de Ford, la història s’acaba convertint en un impressionant relat on el brutal contrast de la grandesa i la mesquinesa humanes juga amb els sentiments de l’espectador i ens reafirma en la nostra adoració al gran mestre americà.
1 COMMENTS
LEAVE A RESPONSE
Tienes razón, Joan: considerar “Sargento negro” de Ford como una obra menor es un despropósito de aquellos criticuchos que apenas valoran sólo su trilogía de la Caballería o “Centauros del desierto”. A “Sargento negro” no le falta ningún elemento de los grandes films de John Ford, sencillamente, porque es uno más de esos grandes, si es que de tal director puede decirse que tenga alguna película de menor ente. Yo la ví cuando tenía 10 años y me fascinó, y cuando la he pasado repetidas veces por el dvd no he hecho otra cosa que maravillarme, porque es un western psicológico absolutamente perfecto.
Aún así, he de decir que mis westerns preferidos son los que el heterogéneo Howard Hawks filmó: “Rio Rojo”, “Rio Bravo”, “Rio Lobo” o “El Dorado” son, en mi opinión, los mejores jamás filmados, sin restar un ápice de mérito a las impresionantes obras de Ford, Anthony Mann o Budd Boetticher. Pero si se rebusca un poquito en la filmografía de Hawks, uno no deja de asombrarse ante su capacidad para realizar obras maestras en todos los géneros que se le puso por delante: el cine negro, la comedia, las pelis de aventuras o el cine histórico (esa “Tierra de faraones” es una jodida maravilla).
Sobre el racismo de John Wayne al que tantas veces se ha aludido, pues no sé, me resulta chocante que fuese luego gran amigo de Pedro Armendáriz, Jr., un hispano con el que rodó varias películas. Yo soy de los que duda bastante de las biografías escritas post mortem, ya que nunca el suijeto en cuestión tiene la capacidad de rebatir los argumentos que ciertos escritores, más pendientes del sensacionalismo barato que de ser fieles a la relidad, vierten en sus libros.