Només quan, en un concert, la relació performer-audiència deixa de ser unidireccional, s’aconsegueix la plenitud i la consumació de la cerimònia del rock’n’roll. En aquestes situacions, la complicitat entre les dues parts és total, i es produeix la confusió entre qui porta realment el pes de l’actuació. No hi ha un director i un dirigit, sinó que els rols s’intercanvien continuament i les dues parts depenen totalment una de l’altra. En un d’aquests casos, l’artista pot canviar el seu repertori i adequar-lo a les necessitats de l’espectador, o fins i tot, s’ha donat el cas extrem en que un fan ha substituït el setlist original per un altre de creació totalment personal. Estem parlant d’actes no espontanis, sinó fets amb una pre-meditació i una confiança que només es pot donar dins del més absolut respecte i coneixement de la obra i el caràcter de l’artista “homenatjat”.

En aquest sentit de manipulació i enriquiment del que un grup pot oferir en directe, l’últim acte del que he sigut testimoni, i fins i tot còmplice, es va produir en el concert de The Soundtrack Of Our Lives al Turborock de València. Durant el dinar a les hores prèvies del show, es va tramar un complot del qual la víctima seria el cantant dels suecs, l’Ebbot Ljungberg. En aquest cas, un dels implicats, va demanar un dels plats més ridículs que he vist en ma vida, un plat que anava decorat amb unes estrelletes de plàstic. L’impacte de les estrelles va ser tant gran entre la resta de comensals que les estrelletes van passar a ser el centre de les converses següents. Coneixent a l’Ebbot com si l’haguéssim parit nosaltres, no ens va costar gaire arribar a la conclusió, que si li ensenyàvem una estrella, ens seguiria el joc, l’agafaria de seguida i hi jugaria. El repte era aconseguir immortalitzar el moment i demostrar fins a quin punt podríem arribar a manipular el concert. Evidentment, vam reeixir i el complot va ser tot un èxit. Val a dir, que amb personatges com l’Ebbot, la tasca era ben senzilla. Gaudiu de la foto que certifica el nostre triomf.