No passa cada dia que un tingui l’oportunitat de sotmetre’s en el reduït espai temporal de cinc hores a una sessió de música del segle XVIII i a una sessió de música de finals dels XX i principis del XXI. Dues sessions musicals amb prou feines separades per una hora!

I encara menys si estem parlant del Glòria RV589 i del Concert de guitarra RV93 de Vivaldi i de la gira del vint-i-cinquè aniversari dels Hard-Ons. Segurament Vivaldi és infinitament molt més conegut que els Hard-Ons, però molt pocs sabríem esmentar alguna obra seva que no sigui “Les quatre estacions”. El RV93 és l’únic concert per a guitarra, bé de fet és originalment per a llaüt (estem parlant del segle XVIII) que va escriure Vivaldi. Però encara és molt més desconeguda la seva faceta religiosa. Després de la seva mort el 1741, tota la seva música religiosa va ser venuda a un noble venecià amb la condició que aquesta mai fóra interpretada o escrita. Quins pebrots! Fins el 1939, i després de demandes judicials i negociacions, la música vocal de Vivaldi no va poder ser donada a conèixer.

Els Hard-Ons no han patit aquesta mena d’ocultació forçada però continuen, fora d’Austràlia, sent una banda totalment desconeguda per la immensa majoria dels mortals. Afortunadament, els australians tenen una legió de fanàtics irreductibles que no ens perdem cap de les seves visites, que en els últims anys han sigut prou abundants. I no només som quatre matats que escoltem els seus discos i portem amb orgull les seves samarretes. Músics amb molt de renom han col·laborat amb ells i han demanat expressament tenir-los de teloners per les seves gires australianes, com ara el Ramones i els Red Hot Chili Peppers. Dave Grohl, Henry Rollins, Jello Biafra, Beastie Boys i fins i tot un membre de New Kids on the Block en són fans.

Però les similituds entre Vivaldi i els Hard-Ons no només són a nivell de la relativa obscuritat del gruix de la seva obra. Digueu-me agosarat, però si gratem una mica, hi trobarem fins i tot semblances musicals.

En primer lloc, la guitarra és l’instrument per antonomàsia del rock. I en la música dels Hard-Ons els sons que en Blackie n’extreu de la seva torturada Gibson SG en són uns dels trets més distintius, juntament amb les melodies i els gustos per la psicodèlia que els poden portar, en una mateixa cançó a passar d’un passatge totalment bubblegum a un passatge de metal extrem. I en el concert de guitarra RV93 de Vivaldi hi trobem també aquest amor per la melodia senzilla, fins i tot pop, juntament amb moments de gran intensitat i virtuosisme. El sorollós feedback elèctric dels Hard-Ons el podem arribar a imaginar traslladat en la obra de Vivaldi com a el diàleg permanent entre orquestra i instrument solista, aquesta remor de fons que acompanya la línia de melodia principal que fa la guitarra.

Potser m’he trastocat, però fins i tot hi han semblances entre una obra vocal tant monumental i excelsa com el Glòria i algunes cançons dels Hard-Ons. Si a en Blackie, en Ray i en Keish els han definit com a la barreja perfecte entre els Motörhead i els Beach Boys, doncs jo ja tinc via lliure per relacionar les harmonies vocals dels de Sidney amb les harmonies de Vivaldi. Admeto que en la temàtica i contingut de les lletres, Vivaldi i els Hard-Ons segueixen camins molt diferents, però no se sap mai, i potser algun dia em sorprenguin i publiquin algun disc de Rock cristià. D’una banda formada per un immigrant croat, un de Coreà i un altre d’Sri Lanka, te’n pots esperar qualsevol cosa, no?