El vertader acte creatiu ve de la desesperació i de la alienació? De la impossibilitat d’adaptar-se a un món hostil o mancat d’atractius? Stooges, Rimbaud, Wipers, Charlie Parker, Goya, Patt Briggs, The Velvet Underground o Van Gogh. És llavors quan l’artista es refugia en un món de creació pròpia on troba un sentit a la seva existència? Es pot ser creatiu quan no n’hi ha necessitat? Són la fama i els diners inspiració per a crear? O són una trampa per fer-nos caure en la auto-complaença? Reflexions que inevitablement em fan pensar en els finals dels vuitanta i el nord-oest americà.

S’acaba de publicar “Grunge”, excelent recull de fotografies de Michael Lavine i textos de Thurston Moore. Aquest treball intenta documentar una escena que només tenia sentit en el seu propi aïllament i existència incestuosa. En el moment en que va ser descoberta, pels volts de 1990-91 la escena va morir. El que el món va comprar i comercialitzar ja només era un cadàver podrit.

Però mitjançant les fotos de Lavine, podem arribar a imaginar el que es va viure entre Seattle i Olympia, de la mateixa manera que unes fotos d’un explorador i aventurer ens mostraria l’existència d’una tribu perduda a l’Amazonas.

En aquest cas ens trobem a tribus de punks, mods, thrashers, rockers,… que van interpretar a la seva manera els aires de llibertat que els hi arribaren de California i Nova York. La seva manera de vestir-se, la seva manera de divertir-se, la seva música. Tot creat a partir de la espontaneïtat i la llibertat d’unes persones que no tenien res a perdre, ja que de fet no volien res.