Aviat es compliran els vint-i-cinc anys d’”Una nit a Casablanca”, immerescudament oblidada road-movie catalana dirigida per l’Antoni Martí. En Carles Pongiluppi i l’Emma Vilarasau són en Pau i la Geltra, dos joves alienats i desubicats que decideixen abandonar el seu entorn habitual i emprendre un viatge de descoberta i iniciació vitals. Les circumstàncies faran que els seus camins es trobin i que es vegin immersos en un seguit d’aventures i encontres amb personatges de tot tipus. Martí va ser capàs de dotar a la pel·lícula d’un ritme generós, Pongiluppi i Vilarasau van donar caràcter als seus personatges i l’Àngel Quintana va firmar un guió intel·ligent i mordaç a parts iguals. La manera de crear i mantenir el desig sexual latent entre els dos protagonistes és un dels grans mèrits d’Antoni Martí, ja que és una ombra que contínuament persegueix als dos herois i converteix a “Una nit a Casablanca” en una més que notable pel·lícula que ha envellit de manera excel·lent. Francesc Orella, Alfred Lucchetti, Carles Rañé, Víctor Israel, Emilio Gutierrez Caba o fins i tot Guillem Terribes són només uns quants noms dins de la llarga llista de personalitats o actors que van col·laborar-hi, donant vida a una sèries de personatges que enriqueixen la història. Catalunya també esdevé un personatge més del film, ja que la localització geogràfica dels protagonistes condiciona contínuament el seu comportament, que es torna més decidit i salvatge a mesura que ho fa el terreny: del bullici inicial de Platja d’Aro (mostra d’oci estèril i efímer), a la quietud desèrtica i introspectiva de les Terres de l’Ebre. Per aquells que teníem poc més de deu anys el 1986, visualitzar ara “Una nit a Casablanca” també és un viatge al passat i un retrobament amb una època que realment sembla prehistòrica però que al mateix temps ens acompanyarà sempre. Com quasi totes les altres produccions catalanes del seu temps, la carrera comercial del film va ser curta i discreta, fruit d’un mercat immadur i incapaç de digerir una proposta tan moderna i avantguardista com “Una nit a Casablanca”. Antoni Martí no tornà a dirigir res més. Un film de culte, molt poc conegut i pitjor distribuït. Si algun cop teniu la oportunitat d’aconseguir-ne una còpia o assistir-ne a una projecció, no ho dubteu, en quedareu gratament sorpresos.
