“Arrebato” continua sent tant trencadora, moderna i influent com quan es va estrenar fa trenta anys. La segona i última pel·lícula d’Iván Zulueta és i serà la visualització definitiva de la obsessió portada a les seves últimes conseqüències. En un món de felicitats efímeres i buides, certs éssers poden trobar instants de plaer infinit durant els quals abandonen la vida terrenal per a perdre’s en un altre pla existencial, on temps i espai no tenen sentit. Comprensiblement, esdevindran totalment depenents d’aquests orgasmes. Tot fent una analogia amb el món de les addicions, ja sigui al sexe, drogues o feina, Zulueta va deconstruir el cinema de vampirs i ens va legar un dels films que realment calen veure. Formalment impecable. El muntatge, l’ús de la veu en off, la música i sobretot les hipnòtiques imatges gravades en 8 mm. Tot és antológic i mereixedor d’estudi per a futurs cineastes, tot i que ha d’ésser frustrant consumir una obra com aquesta i adonar-te’n que Zulueta va ser capaç d’arribar a llocs que altres no poden ni albirar-ne la més mínima insinuació. Ell els va albirar, concebre i donar forma gràcies al seu geni únic. Un geni que va dosificar en tasques de disseny, pintura, cartellisme i decoració. Amb “Arrebato“,el donostiarra ho va donar tot, i el rodatge el va absorbir fins al punt de perdre tant la seva salut com l’estabilitat mental. Poc després es recloguí amb la seva addicció a la heroïna a casa dels seus pares, on va morir fa un any. Eusebio Poncela i Will More també van entregar completament el seu potencial vital a la càmara, insuflant vida pròpia a una obra total que seguirà creant nous addictes ad eternam. Per augmentar encara més la fascinació sobre Zulueta, el venezolà Andrés Duque va trencar el 2004 l’aïllament del basc i va visitar-lo a casa seva. De la trobada en va sorgir un documental titulat “Ivan Z“. Totalment recomanable. I encara més sobre “Arrebato” i Zulueta en aquest article: http://www.blogsandocs.com/?p=496