Un sempre es pot trobar amb sorpreses inesperades i reviure aquella sensació d’estar descobrint quelcom especial. L’altre dia em va passar això veient “Platinum Blonde” (al satèl·lit l’anomenen “La jaula de oro”), un film de l’any 1931 del mestre Capra i una de les primeres mostres de comèdia esbojarrada, gènere molt popular durant la dècada dels trenta. No es troba dins de l’ample sac de pel·lícules llegendàries del director d’origen sicilià, però s’ha de veure. El perquè té un nom i cognoms que a la gran majoria li són desconeguts, però que després de veure “Platinum Blonde”, ens quedaran gravats per sempre. No són ni els de la Jean Harlow ni els de la Loretta Young. Parlo de… Robert Williams. Si, si, Robert Williams. Que té aquest home d’especial? Té el carisma de James Stewart, la gràcia de Cary Grant, el magnetisme de Gary Cooper i la fatxenderia de Clark Gable. Sembla impossible, però és cert. I de tot això ja en va donar mostres el 1931!, molt abans que aquests noms creessin la seva llegenda. I perquè no es recorda a Robert Williams o perquè no va aparèixer en cap film important? La fatalitat va ser que Hollywood es veiés privada d’una de les seves grans futures estrelles: va morir de peritonitis tres dies després de l’estrena de “Platinum Blonde”. Tenia trenta-quatre anys. Va desenvolupar la seva carrera amb èxit a Broadway, fins que el 1930, amb l’arribada del cinema mut, les productores van llençar-se a produir un allau d’adaptacions dels èxits de Broadway. RKO el va fitxar per repetir el paper que feia a “Rebound”. L’any 1931 va participar en quatre pel·lícules. La última la va fer per Columbia després de ser escollit pel mateix Capra. Quina gran pèrdua.