Arrel de l’obertura (http://ves.cat/bcte) de la celebrada i necessària nova seu fixa de l’Atzavara de Sant Feliu de Guíxols i dels recents concerts que l’Springsteen (Bruce pels amics, que es veu que per aquí en té molts), no me’n puc estar de comentar les diferències entre una i altra manera de viure la música en directe.

Els amics de l’Atzavara (http://www.atzavaraclub.com/index.php/ca/ ) porten una bona colla d’anys (com a mínim quinze), buscant-se la vida per aconseguir muntar concerts i sales d’assaig de manera totalment auto-gestionada i autònoma. Els valors que mou a aquesta colla d’incompresos, es troben bastant allunyats dels valors que la nostra societat té majoritariament com a propis. No ho fan per diners. No ho fan per interessos egoïstes. No ho fan per aconseguir favors. Només volen passar una bona estona escoltant música en directe en un local en condicions dignes. Amb el màxim respecte per als músics i per als assistents. Només volen ser un petit oasi i refugi per a tot aquells grups i aficionats que entenen la música i l’experiència del directe com una part fonamental de les seves vides. Els músics que han passat per l’Atzavara en surten encantats i sempre que poden hi tornen. De fet, un concert a l’Atzavara no és un show qualsevol. Sempre és una festa, independentment de qui hi toqui. De fet, jo sempre ho he definit com aquell que organitza una festa amb els amics i hi porta els seus grups preferits a tocar: Hard-Ons, Sonny Vincent, Steve Wynn, The Cherry Valance, The B-Movie Rats, Tav Falco, The Briefs, The Beasts of Bourbon,… Tot això en un ambient íntim, acollidor, amb bon so, bona companyia i unes entrades a un preu quasi simbòlic. No us podeu ni imaginar de lo afortunats que som tenint l’Atzavara! Som uns privilegiats!

En canvi, que ens hem trobat aquests dies de circ Springstinià? En primer lloc, la prepotència d’un promotor gegant que està en això pels diners. Els seus interessos són fer diners: augmentar ingressos i disminuir despeses. La música, els músics i els espectadors són simples factors dins de la seva equació especulativa. I diria que els espectadors, fins i tot, són una molèstia que desgraciadament ha de sofrir. Pobre promotor! Quina diferència arribar a l’Atzavara i que et rebin amb un somriure i una encaixada de mans o trobar-te amb la fredor d’un mercenari estúpid i malcarat que crida i ordena a la gent que faci una eterna i desorganitzada cua o que s’afanyi a entrar com el bestiar a l’escorxador. Coloma, jeu! O que per accedir o sortir d’un recinte gegantí com l’estadi Lluís Companys només hi hagi una porta per als milers i milers de persones amb entrada de pista. Això ja et crea malestar i et deixa entreveure el menyspreu amb el que es tracta al consumidor d’un servei que es paga a preus estratosfèrics, tot sigui dit. No estem parlant d’errades organitzatives degudes a la inexperiència del promotor, no. Aquest promotor porta desenes muntant concerts multitudinaris! Ja sap el que es fa, ja. Però tant se li’n carda. Té el producte estrella i ell continua emplenant.

I un cop ets a dins, què? Més aglomeració de gent, un so infecte que arriba o no segons el vent que bufa. Preus indecents. És això l’experiència de la música en directe? De fet, els Beatles van deixar de fer concerts per aquests motius. És just que els músics hagin de renunciar a tocar perquè s’han convertit en ídols de masses? No disfrutaria més el senyor Springsteen tocant en els llocs on va començar la seva carrera? En clubs com el Bottom Line de Nova York, el Roxy de Los Angeles, l’Agora de Cleveland o l’Stone Pony d’Asbury Park? Evidentment que si, però això privaria al 99% dels seus fans a assistir a algun concert seu. Difícil dilema.